La polis aristotèlica

"A Aristóteles lo que le importa es el funcionamiento político real de los diversos regímenes, incluidas las trampas de las que se sirven los diversos grupos en la sociedad. Lo importante de las leyes -más incluso que sean buenas- es que duren, pues sólo la duración les confiere el prestigio social y el carácter consuetudinario necesarios para que inspiren respeto. Igualmente, el problema del régimen político ya no es de cuál sea el mejor, sino el de cuál resulte más duradero. Y si uno es oligárquico o democrático, debe preocuparse más de hacer el régimen duradero, aunque sea aguándolo, que de derrocarlo por tratar de hacerlo demasiado puro. Muestra preferencia más que por un género puro, por un género mixto o, en todo caso, mezclado, al que llama Constitución "verdadera" o "Constitución política" y puede ser definido o como una democracia próxima a la oligarquía o como una oligarquía vecina a la democracia.

Todo su pensamiento político converge hacia esa elección. Lo peor que le puede pasar a una ciudad no es tener un régimen u otro, sino el estar sometida a continuas sediciones, golpes de mano y revoluciones. Hay que evitar la división. La separación tiene por causa la desigualdad. Los unos, porque son iguales en cuanto libres, quieren ser también iguales en todo lo demás. Los otros, porque son desiguales en riqueza, quieren serlo también políticamente.

Cuando los primeros son muchos y muy pobres y los segundos son pocos y muy ricos, esta extrema desigualdad conduce a la envidia de los primeros y al desprecio de los segundos, e impide la concordia y la amistad entre los ciudadanos, con lo que las semillas de la separación están plantadas. La historia de tales ciudades es una continua guerra civil. Si queremos estabilidad, hemos de evitar los extremos, hemos de formar, fomentar la clase media."


Trobo interessant la manera com Plató dóna més importància a la durada d'un règim polític que a qualsevol altra cosa, es igual si és més bo o més dolent, just o injust, l'única cosa important és la seva durada, ja que això voldrà dir que el poble està unit i no hi han divisions, originades per les desigualtats econòmiques de la població.



Marc Clupés

Biografia d'Aristòtil (- 384 a - 322)

Aristòtil va néixer en Estagira, en Tracia, l'any 384-3 a. C., segons Diògenes Laercio, qui ens diu que era fill de Nicómaco i Efestiada, i que el seu pare exercia la medicina en la cort del rei Amintas (II) de Macedònia, "per causa de la medicina i per amistat", la qual cosa s'ha tractat d'associar amb el posterior interès naturalista d'Aristòtil. Diògenes Laercio ens descriu a Aristòtil com "el deixeble més legítim de Plató, i de veu balbucient... que tenia les cames primes i els ulls petits, que usava vestits preciosos i anells, i que es tallava la barba i el pèl". (Vides de filòsofs il·lustres, llibre V, 1).

Aristòtil en l'Acadèmia

1.
Poc sabem de l'educació rebuda per Aristòtil en la seva joventut, encara que va haver de ser la pròpia dels joves grecs de la seva època. Als disset anys, el 368 a. C., es va traslladar a Atenes on es va incorporar a l'Acadèmia de Plató en la qual romandria durant vint anys. Malgrat algunes anècdotes que es fan ressò d'un suposat enfrontament entre Plató i Aristòtil, abans de la mort d'aquell, és poc probable que tal enfrontament hagi pogut produir-se, atès que totes les referències que tenim d' Aristòtil cap a Plató fan gala d'un gran respecte i admiració cap al mestre, malgrat les discrepàncies teòriques que després van portar a la seva separació doctrinal. El fet que la crítica contemporània hagi posat de manifest el caràcter històric, evolutiu, de l'obra aristotèlica fa encara més insostenible aquesta hipòtesi. Sabem que Aristòtil va travessar per una fase profundament platònica abans de desenvolupar les seves pròpies concepcions filosòfiques, assumint com a pròpia, per exemple, la teoria de les Idees de Plató, abans d'haver procedit a la seva crítica, com clarament es posa de manifest en el diàleg aristotèlic "Eudemo", una de les seves obres de joventut.

2.
A la mort de Plató, en el - 347,  Espeusipo, nebot de Plató, es va fer càrrec de l'adreça de l'Acadèmia, bé per designació directa d'aquest o bé per decisió de les seves condiscípulos, imprimint una orientació de caràcter més especulatiu i místic-religiós a les activitats de l'Acadèmia, la qual cosa no va ser del grat d' Aristòtil qui la va abandonar, (ja fora per aquesta raó, ja per sentir-se frustrat al no haver estat designat ell mateix com a director, com sostenen uns altres.
Aristòtil després de l'abandó de l'Acadèmia

1.
Aristòtil es va dirigir llavors, en companyia de Jenócrates, a Assos, on regnava el tirà Hermias, (amb qui, pel que sembla, va entaular profunda amistat), fundant allí una secció de l'Acadèmia que ell mateix va dirigir durant tres anys. Va ser allí probablement on va començar a desenvolupar les seves pròpies opinions contràries a la teoria de les Idees. D'aquesta època és, en efecte, la seva obra "Sobre la filosofia", en la qual apareixen els primers elements crítics de la teoria de les Idees. També allí va contreure matrimoni amb Pythia, filla adoptiva o neboda de Hermias, amb la qual va portar una vida feliç fins a la mort d'aquesta. (Desconeixem quan va tenir lloc aquest esdeveniment, però sabem que Aristòtil després de la mort de Pythia va viure amb

Herpilis, amb la qual va tenir un fill anomenat Nicómaco.)

2.
Tres anys després, en el 345-4, es va traslladar a Mitilene, a la illa de Lesbos, entrant allí probablement en relació amb Teofrasto, que seria posteriorment el més destacat deixeble i continuador de l'obra d'Aristòtil. Allí va continuar amb la seva activitat filosòfica fins que l'any 343-2 va ser cridat per Filip de Macedònia per fer-se càrrec de l'educació del seu fill Alejandro, el futur Alejandro Magne, que tenia llavors tretze anys. Probablement aquest encàrrec s'hagués de més a l'amistat i parentiu amb *Hermias, aliat de Filip, i assassinat feia poc mitjançant un parany tendit pels perses, que al passat de la seva família en la cort de Macedònia. Allí va romandre set o vuit anys, fins al 336-5, quan Alejandro va pujar al tron, tornant llavors Aristòtil a Atenes.

Retorn a Atenes i creació del Liceu

1.
Una vegada a Atenes, en el 335, fundarà la seva pròpia escola, el Liceu, una comunitat filosòfica a l'estil de la platònica , cridada així per estar situada dins d'un recinte dedicat a Apol·lo Likeios. A més del propi edifici comptava amb un jardí i un passeig (perípatos) del que els aristotèlics rebran el nom de peripatéticos, ja sigui perquè Aristòtil impartia els seus ensenyaments passejant, com recull Diògenes Laercio ("... va prendre en el Liceu un lloc per passejar, i passejant allí fins a l'hora de ungirse els atletes, filosofava amb els seus deixebles, i d'aquest passeig va ser anomenat peripatético"), o perquè, simplement, s'impartien aquests ensenyaments en el passeig. (Excavacions realitzades a mitjan 90 a Atenes, prop de la la Plaça Sintagma, van deixar al descobert els fonaments de diversos edificis, com es pot observar en la imatge, que els arqueòlegs consideren poden ser les restes del Liceu d'Aristòtil). Segons la tradició l'ordre de les activitats en el Liceu estava fortament establert, dedicant-se els matins a les qüestions més difícils de caràcter filosòfic, reservades per als deixebles, i les tardes a les lliçons de retòrica i de dialèctica, entre les quals es podia trobar un públic més ampli.

2.
Al llarg d'aquest període Alejandro Magne realitza les seves campanyes militars que tenen com una de les seves conseqüències la unificació de la Hélade, amb la consegüent pèrdua d'autonomia política de les ciutats estat, entre les quals s'explicava Atenes. El fet que Aristòtil hagués estat el seu preceptor, així com la seva amistat i parentiu amb Hermias, li anirà convertint en un personatge no grat per a molts atenesos. A la mort d'Alejandro, l'any 323, sentint-se amenaçat pels creixents sentiments antimacedónicos, Aristòtil abandonarà Atenes i es retirarà a Calcis, ("perquè els atenesos no tornin a pecar contra la filosofia", diuen que va dir, en clara referència a la condemna de Sòcrates), a una propietat de la seva difunta mare, a la illa de Eubea, d'on era originària. Allí morirà Aristòtil, el 322 a. C., d'una malaltia de l'estómac.

 Eric Vigas Saenz

¿POR QUÉ EL POLLO CRUZÓ LA CARRETERA?

En aquesta entrada us deixo una curiositat que em va cridar l’atenció fa temps, tracta d’una simple pregunta i de com la respondrien ( de manera satírica ) diferents personalitats conegudes.

PREGUNTA: ¿POR QUÉ EL POLLO CRUZÓ LA CARRETERA?

SÓCRATES: ¿Sabes qué es un pollo?

PLATÓN: Por su bien. Al otro lado se encuentra la verdad.

ARISTÓTELES: Está en la naturaleza de los pollos cruzar la carretera.

MAQUIAVELO: La cuestión es que el pollo cruzó la carretera. ¿A quién le importa por qué? El fin de cruzar la carretera justifica cualquier medio.

DESCARTES: El pollo cruzó la carretera y luego existió.

HUME: Buscaba una experiencia sensible.

KANT: Porque quería descubrir más allá del fenómeno "neumo" de la carretera.

ENGELS: ¿Por qué no cruzó el pollo la carretera?

MARX: Era una inevitabilidad histórica.

DARWIN: A lo largo de grandes períodos de tiempo los pollos han sido seleccionados naturalmente de modo que ahora tienen una disposición genética a cruzar carreteras.

ALBERT EINSTEIN: Si el pollo ha cruzado la carretera o la carretera se ha movido debajo del pollo depende de tu marco de referencia.

JEAN PAUL SARTRE: Porque era libre.

VOLTAIRE: Puede que no este de acuerdo con las razones que haya tenido el pollo para cruzar la carretera, pero daría mi vida por defenderlas.

MARTIN LUTHER KING: Veo un mundo en el que todos los pollos serán libres de cruzar la carretera sin que sus motivos se pongan en cuestión.

PROFESOR DE SECUNDARIA: Aunque se los explique, queridas bestias, no podrán entenderlo.

PROFESOR DE FACULTAD: Para saber por qué el pollo cruzó la carretera (tema que se incluirá en el parcial de mañana), lean los apuntes desde la página 2 a la 3050.

BUDA: Preguntar eso niega tu propia naturaleza de pollo.

MOISÉS: Y Dios bajó de los cielos y le dijo al pollo... "Cruza la carretera". Y el pollo cruzó la carretera y todos se regocijaron.

Marc Clupés

Llibres relacionats amb Plató

En aquest escrit vull comentar dos llibres que he llegit recentment en els que apareixen algunes característiques del pensament de Plató i d’alguns filòsofs presocràtics.
El primer llibre es titula " El teorema del lloro ", de Denis Guedj. En el llibre mencionen a tots ( o quasi tots ) els filòsofs i matemàtics de la història, des de Tales de Milet fins a alguns més recents com Einstein.
La història és simple però entretinguda, el llibre en conjunt és molt didàctic.
Història: Un bon dia Monsieur Pierre Ruche, un llibreter de París, rep una carta d’un amic matemàtic del Brasil que no ha vist des de la segona guerra mundial. Quasi simultàniament s’assabenta que el seu amic ha mort cremat en circumstàncies misterioses. Rellegint la carta que li ha enviat, plena de referències
matemàtiques, Ruche creu detectar-hi un missatge xifrat que li revela l’enigma del seu antic company.
　
L’altre llibre del que us volia parlar forma part d’una col•lecció anomenada " La llave del tiempo" , separada en vuit parts. És del gènere de ciència ficció, o fins i tot podríem situar-lo al gènere fantàstic. Es situa al futur, al 2121, i els protagonistes son dos nois ( Martín y Jacob )
 i tres noies ( Casandra, Selene i Alejandra ). En aquesta època el mon està dominat per diferents corporacions empresarials, i una d’elles troba que aquests nois tenen un sistema immunològic que els fa invulnerables a qualsevol malaltia. Els ofereix ser estudiats per ajudar a la producció de vacunes a canvi d’un futur prometedor, però darrera de tot això s’hi amaguen altres propòsits.
Els protagonistes s’embarquen en una perillosa aventura per desenmascarar –los, i això els conduirà a conèixer el seu propi origen.
El llibre en sí no sembla que parli gaire de Plató, direu, i més si està ambientat al futur. I tindreu raó. Però tot i això apareixen alguns detalls que indubtablement estan relacionats amb ell, com la "religió" que segueix la gran part de la gent de la època anomenada "areteísme", que a més a més es basa en l’areté de Plató, i la llegenda de l’auriga del vent, que a part de tenir un nom molt semblant a la llegenda que va escriure Plató hi apareixen molts elements en comú.

Marc Clupés

Esquema: La realitat i l'ésser

	NIVEL ONTOLÓGICO	NIVEL GNOSEOLÓGICO
EL SER	- EL MUNDO INTELIGIBLE: el modelo Las ideas, formas o esencias de todas las cosas.	- DIALÉCTICA (episteme): intuición pura de las ideas. Método del filósofo.
REALIDADES INTERMEDIAS	- EL ALMA división tripartita: racional, irascibles y apatitiva. - LOS OBJETOS MATEMÁTICOS - EL AMOR (Eros)	- DOCTRINA DE LA REMINISCENCIA: conocer=recordar (innatismo) - LA RAZÓN DISCURSIVA (episteme) - EROS: amante de la sabiduría
REALIDAD INFERIOR	- LO SENSIBLE O MATERIAL: copias e imitaciones de lo real 1.los objetos materiales 2.Los cuerpos 3.Los reflejos y sombras	- LA DOXA (opinión) 1.Eikasía (imaginación) 2.Pistis (creencia)

En aquest esquema podem veure els tres tipus de realitats, la intel.ligible, la material i la intermèdia . Crec que reflexa molt be el que ens han explican juntament amb el contingut del llibre.

Model de procés de coneixement segons Plató (Esquema)

Pas 1: l'ànima existeix abans que el cos. En la seva vida anterior, al món suprasensible, contempla les idees.

Pas 2: quan l'ànima s'uneix al cos, oblida el coneixement que havia adquirit.

Pas 3: al món sensible, l'home percep pels sentits els objectes que van ser fets pel Demiürg (déu), a partir d'una matèria preexistent (*jora), tenint com a model a les idees.

Pas 4: la percepció sensible dels objectes desperta en l'ànima, per la seva semblança amb les idees, el record de les idees oblidades. D'allí que es denomini a aquesta teoria "Teoria de la Reminiscència" o del record.

Eric Vigas

Germans de Plató i una mica de història...

''Tuvo dos hermanos, Adimanto y Glaucón; y una hermana llamada Potone, que fue madre de Espeusipo. En las letras fue discípulo de Dionisio, de quien hace memoria en sus Anterastes. Se ejercitó en la palestra bajo la dirección de Aristón Argivo, maestro de lucha, el cual, por la buena proporción del cuerpo, le mudó en el de Platón el nombre de Aristocles que antes tenía, tomado de su abuelo, según dice Alejandro en las Sucesiones. Otros son del sentir que fue llamado así por lo amplio de su locución, o bien porque tenía la frente ancha, como escriben Neantes.''

He cercat qui eran els parlants a l'obra de La República de Plató , i he trobat que , Glaucó i Adimanto eren germans seus, llavors els dialegs de la República eren entre Sócrates i un dels seus germans.

Pau Galbàn

Treball voluntari: Els miners atrapats ( mite de la caverna).

Al nostre blog de filosofia també hem trobat adequat penjar els nostres treballs voluntaris o de classe, en aquest cas he realitzat un treball voluntari sobre la recent notícia a Xile de 33 miners atrapats a una mina situada al desert d'Atacama relacionada amb un tema treballat a classe provinent de l'ideologia de Plató, el mite de la caverna.

La noticia tràgica però amb desenllaç feliç viscuda per 33 miners xilens atrapats sota terra durant 70 dies per l’esfondrament de la mina de San José exemplifica el mite de la caverna treballat recentment a classe; l’aïllament dels miners del mon exterior ocasionà una visió molt limitada del que succeïa diàriament, només podien rebre senyals del mon exterior mitjançant ajudes i comunicacions telefòniques.
El mite de la caverna explica com la realitat de l’individu evoluciona segons la visió de l’entorn en canvi constantment, una realitat limitada per un espai concret dona a entendre un conjunt d’ideals i opinions determinades amb un fonament purament visual, sense cap explicació que englobi els coneixements del “mon” exterior. L’alliberament dels miners fou el vincle primordial amb la realitat, l’adaptació que tingueren que passar els 33 homes atrapats a la llum del sol ( explícitament mitjançant ulleres i simbòlicament) es relacionà amb l’adquisició del fets i noticies que s’havien desenvolupat al mon exterior.
Aquest accident va resultar ésser una font de solidaritat internacional per les ajudes d’altres països i tema de debat per a moltes persones actualment. També cal dir que l’esfondrament produït a la mina de San José transmet inestabilitat en quant a seguretat laboral i condicions de treball en sectors com la mineria; la tràgica notícia originà una mobilització de mitjans de comunicació molt nombrosa i moltes agrupacions de defensa dels drets dels treballadors, així com un gran suport als familiars i amics de les 33 persones atrapades.
He trobat adequat comentar aquesta notícia per la similitud que manté amb les etapes que es desenvolupen durant el mite de la caverna i per el suport internacional generat entorn als afectats, tant de fora com de dins de la caverna.

Eric Vigas

Mapa conceptual: Tema 3 Plató (prezi)

Tema 3: Plató on Prezi

Anécdota que et fa pensar.

''Según nos cuenta Platón, parece que Tales de Milet se cayó a un pozo mientras estaba contemplando las estrellas. Este hecho le hizo mucha gracia a una sirvienta, la cual, riéndose de él le dijo: Tanto preocuparte por conocer las cosas del cielo, que se te ha quedado oculto lo que está bajo tus pies.''
Jo estic d'acord amb la serventa ja que els humans em tendit sempre a observar el exterior com per exemple l'espai , però, no em indagat en els profunds oceans. No creieu que si tenim la tecnologia per anar a l'espai , no la tenim per investigar a sota del mar? , aixó , crec jo que podríen donar gran avanços en l'àmbit sanitari.

Pau Galbàn

Mite del carro alat

Per explicar el tema de l'ànima i el coneixement, Plató utilitza el mite del carro alat.

"El alma es como el conjunto formado por un par de caballos alados y su auriga. En el caso de los dioses, los dos caballos son buenos y de buena raza; en el caso de los mortales, uno de los dos es también así, el otro es lo contrario. Gracias a sus alas, las almas de los dioses se mueven por la bóveda celeste, y salen a fuera, y se detienen sobre ella, hasta que el movimiento de rotación las vuelva dejar en el mismo punto; durante esa instancia contemplan lo que esta fuera del mundo sensible, lo ente, y ese es su festín y su regalo.
Las almas de los hombres, por la dificultad de conducir el carro (uno de los dos caballos es díscolo), difícilmente logran seguir a las de los dioses; apenas llegan a sacar la cabeza fuera de la bóveda del cielo y ver, más o menos; la que logra ver algo, queda libre de sufrimiento hasta la próxima revolución, porque la presencia de lo ente es el alimento para "lo mejor" del alma; pero, si el alma no ha conseguido ver, sino que, por el contrario, en la lucha ha sido derrotada, pierde las alas y cae a tierra, donde toma posesión de un cuerpo, que, por la virtud del alma, parecerá moverse a si mismo. Si, de todos modos, el alma ha visto alguna vez, no será fijada a un cuerpo animal, sino a un cuerpo humano, y según que haya visto mas o menos, será fijada al cuerpo de quien haya de ser una u otra cosa; la de que haya visto más, será el alma de Un amante de la sabiduría o un cultivador de las Musas o del amor; la segunda será el alma de un gobernante obediente a la ley, y así hasta la octava que será la de un sofista, y la novena, que será la de un tirano.
Al final de una vida, las almas son juzgadas y hasta completar un milenio llevan, bajo tierra o en un lugar del cielo , una vida concorde con los merecimientos de su vida terrena. Transcurrido el milenio, volverán a la superficie de la tierra, pero esta vez cada uno escogerá el tipo de vida que quiere, en qué clase de cuerpo ha de ser plantado; así cada uno elegirá libremente según su propio carácter y su propio valor; puede ser que alguna decida ir a parar a un animal: se le concederá porque esa es su decisión.
Ningún alma recuperará las alas antes de diez mil años, a no ser la que se haya mantenido durante tres generaciones sucesivas en el estado de amante de la sabiduría o de la belleza."

(Resumen de Fedro, 245e y ss.)

En aquest mite, l'auriga representa la part racional de l'ànima i la condueix. El cavall de bona raça representa la part irascible, violenta, i entre els dos han de dominar a la part concupiscible, representada pel cavall "desobedient".

Així, segons Plató, la relació entre l'ànima i el cos és simplement accidental, com la que tenen el cavall i el cavaller o el pilot i la nau. L'ànima governa el cos però no és el cos.

Marc Clupés

Obertura del Blog ; Frase interesant de Plató

"El hombre sabio querrá estar siempre con quien sea mejor que él."

Com ja hem estudiat durant aquest curs , la unica manera d'aprendre es pensan que no saps res, i que sempre hi haurà una persona millor que tu en aquell àmbit, i esclar una persona que vulgui aprendre sempre tendirà a estar amb una persona que en sap més que ell.

Crec que es una bona frase filósofica sobre la reflexió del coneixement.

Pau Galbàn