Aristòtil ciutadà grec, nascut a Estagira a la península de Calcídia. (estigirita).
Aristòtil acostumava a passejar mentre feia filosofia amb els seus deixebles i amics.
Escrits que ens queden són les notes (obra) que Aristòtil redactava per a un ensenyament dialogat. Aquestes notes les comentava i discutia amb els deixebles.
Quant mor Plató, Aristòtil se’n va a Assos on coneix a Teofrast, un científic i historiador.
Teofrast continuà l’obra d’ Aristòtil.
Aristòtil destaca per els seus interessos intel·lectuals, que el porten a descobrir nous àmbits de diversos camps, que s’anomenarien: lògica, biologia, política, física, poètica, ètica.
Bona part de la terminologia científica i filosòfica són paraules d’ Aristòtil com per exemple: substància, matèria, essència, desig,...
Però, moltes d’aquestes paraules ja existien i Aristòtil els va donar un nou contingut.
Quan Aristòtil mor, els textos passen a Teofrast i quan aquest també mor, passen a Neleu, un deixeble. Aquests textos van anar a parar a Roma, on un gramàtic va manar que es fessin còpies i moltes van arribar a Andrònic.
A l’hora d’organitzar els textos, Andrònic troba uns petits “fascicles” de contingut divers i no sabia com ordenar-los; va col·locar aquests “inclassificables” darrere els que tractaven de física. I són els que coneixem com a Metafísica.
Obra Aristòtil s’agrupa en 5 grans grups de llibres:
I. La lògica.
II. Escrits sobre la naturalesa.
III. Escrits sobre la teoria del comportament humà individual o
col·lectiu
IV Teoria de l’art, retòrica i poètica.
V Filosofia primera o metafísica.
Aristòtil va donar molta importància al logos i a la comunicació. L’estudi del logos el porta al descobriment de la lògica. Aristòtil analitza i dissecciona la llengua grega, distingeix entre proposicions, categories, sil·logismes i definicions.
Proposicions: estructures formals d’allò que existeix. Afirmen o neguen alguna cosa i poden ser vertaderes o falses.
Categories: formes generals de descriure el que existeix. Són les estructures fonamentals que organitzen la realitat.
Sil·logisme: format per 3 proposicions. Les 2 primeres denominen premisses (idea que es pren de base per fer un raonament) i d’elles es dedueix la tercera, la conclusió. Exemple:
Premissa: tots els homes són mortals.
Premissa: Sòcrates és un home.
Conclusió: Sòcrates és mortal.
Definició: prové de demostracions o induccions, pretén conèixer l’essència. Per això són necessàries unes distincions entre gèneres i espècies. (classificació dels individus reals i existents). Gènere (concepte més extens) ex: animal; espècie (més específic) ex: animal.
Home adquireix l’art i la ciència per mitjà de l’experiència. Quan es duen a terme moltes observacions sorgeix l’art. Art és el coneixement de les causes i té aplicació universal. Ciència es refereix al coneixement de les causes.
La metafísica aristotèlica:
-Tema de l’ésser: Desenvolupament de la ciència de l’ésser.
-Ésser à argument central ß essència i formes de conducta.
-La noció d’ésser:
·Afirmació de que ésser es sinònim de riure.
·Metafísica: estudi de l’humà com a ésser i dels seus atributs essencials.
·Valoració de metafísica com a filosofia primera ( universal).
-Substància:
·Predicació de l’ésser per analogia.
·Forma primordial de l’ésser = substància.
·Molta quantitat en possessió de diferents accidents.
·Atribució de diferents denominacions a les substàncies, segons el contingut.
-Exemple: expressió de quantitat, qualitat o essència.
·Expressió de realitat que capten els sentits; els accidents determinen la substància en qüestió ( qualitat, quantitat...).
·Distinció aristotèlica de els substancies: ( sistema de classificació d’ésser).
-Primera: ( substàncies per excel·lència)
·Individu concret à posseïdor d’accidents.
-Segona: ( essència de l’individu)
·Espècies/ generes a les quals pertanyen les substancies anomenades primeres.
-Només existeix la substància primera ( individu concret) que conté l’espècie, gènere i naturalesa (substancia segons).
-L’ hilemorfisme:
-Teoria que defensa que mai ha existit i existirà una matèria sense forma.
-Substancia: matèria + forma ( hyle + morphe).
·Matèria + forma = cadira de fusta.
·Matèria = pila de fusta.
-Predomina la forma sobre la matèria ( esfera de bronze).
-Explicació del moviment: ( potencia i acte).
-Problema del canvi ( ésser – no ésser)
-Potencia ( home que toca la guitarra, no es guitarrista) à poder arribar a ésser (possibilitat) à potencia passiva / potencia activa ( intencionalitat d’arribar a ésser o no).
-Acte: ja es quelcom.
-Energeia: acció o moviment d’allò que té una potencia activa.
-Entelèquia: acte com acabament ( final del moviment i el seu triomf perfecte).
-L’acte predomina sobre la potència.
-El motor immòbil:
-Acte i pensament pur à el pensar es el contingut del pensament pur.
-Aproximació al platonisme ( aspiració a una perfecció continuada).
-Actua com a horitzó de plenitud al qual aspira tota la naturalesa.
-La crítica a la teoria de les idees:
-Crítica a les idees platòniques:
Separació idees -coses per Plató ß recerca d’un pensament universal.
·Aristòtil pensa els conceptes universals s’han de fomentar en la realitat.
·Segons Aristòtil, l’essència d’un ésser ( forma) es troba en el seu interior.
·La substància segona es troba a l’interior de la substància primera i només es separable mitjançant l’enteniment.
·Les idees no són causes motrius ni eficients ja que no expliquen ni el moviment ni l’origen del moviment.
4 La física: la naturalesa i l’ànima
4.1 El canvi i el moviment.
La <física> serà el saber que pretén explicar el moviment. Aristòtil defineix el moviment com l’actualització d’allò que està en potència en tant que està en potència.
Qualsevol substància inicia el seu moviment perquè es transforma alguna cosa de si mateixa. Per això els principis del canvi són tres:
- la substància que canviarà
- La forma que adquirirà
- La privació de la forma
Quan es produeix un moviment sempre hi ha una part que canvia i una altre que roman; el canvi implica l’adquisició d’una forma que la substància no tenia prèviament.
Hi ha diverses formes de canvis en general es pot dividir entre el canvi substancial i el canvi accidental. Aristòtil classifica el canvi de quatre maneres:
- Material: la matèria, és a dir, allò de què es fa una cosa.
- Formal: la forma, que determina a l’estructura de la matèria.
- Eficient: allò que origina el moviment que actua amb ell d’una manera causal , ja que n’és l’agent que l’origina.
- Final: la finalitat per la qual es fa alguna cosa.
Una idea central dels canvis en la naturalesa és la seva finalitat. La <<naturalesa no fa res en va >>.
4.2La vida de la naturalesa
La naturalesa és la causa i l'origen del moviment i del repòs dels éssers naturals de forma natural i mai per accident
4.3 La cosmologia
Tant Aristòtil com en Plató , el cosmos és una estructura jerarquitzada en dos graus o nivells
d’ésser: el sublunar i el món celeste o supralunar.
El món sublunar està format per les esferes concèntriques dels quatre elements
la terra, com a element pesat al centre i a continuació l'aigua , l'aire i el foc, que, com a element lleuger, ocupa la perifèria d'aquest món o regió.
El món celeste o supralunar està format, en canvi, per un element superior: l'èter. La naturalesa de l'èter és principi de moviment circular i uniforme, etern, la mancança del seu contrari fa que en el món celeste estiguin absents els canvis de quantitat i qualitat i , per tant , no hi hagi canvi substancial.
El lloc de l'home
L'ànima humana
Aristòtil defineix l'ànima com a << forma de perfecció ( entelèquia) cos natural que té la vida en potència.
L'ànima seria l'actualització primera i fonamental d'un cos pel que fa al fet que és viu. Qualsevol ésser té nombroses
potencialitats i actualitzacions, però per ser qualsevol cosa primerament ha d'existir i aquesta és la tasca primordial
de l'ànima. L'ànima,doncs, també és l'essència i la forma del cos.
Ànima, ocupa tres nivells:
Ànima vegetativa: que seria el nivell inferior i que anima els processos d'alimentació i procreació. És pròpia dels éssers vius i exclusiva dels planetes.
Ànima sensitiva: que dóna vida a les sensacions, als estats de plaer i dolor, i als desitjos que impulsen determinats moviments. És pròpia dels animals i l'home
Ànima racional: és el grau superior i caracteritza a l'home.
El Pensament
La funció més elevada de l’ànima es projecta en el llenguatge i el pensament
Tipus d’intel·ligència:
1. Enteniment pacient: Rep i elabora.
2. Enteniment agent: Actua , modifica i crea.
L’abstracció:
El coneixement comença amb els sentits, que són la facultat de rebre els dormes sensibles sense la matèria. Una imatge particular d’aquest objecte queda retinguda en la memòria, després , l’enteniment agent universalitza aquesta imatge que influeix sobre l’enteniment pacient que genera el concepte universal.
Ètica i política:
La felicitat humana es basa en l’exercici de l’activitat intel·lectual, i l’ètica és un saber pràctic, ja que no investiguem per saber què és l’areté, sinó pel nostre propi benestar.
La paraula areté significa una manera de ser, l’excel·lència humana, i Aristòtil el defineix com el terme mitja entre dos vicis, per exemple la valentia seria el terme mitjà entre la covardia i la temeritat.
L’areté a més a més és un hàbit, que s’incorpora al nostre propi ser. Entre totes les virtuts destaca la justicia, ja que afecta al conjunt de la població i no només a un sol individu.
Les virtuts dianoètiques es desenvolupen en el món intel·lectual i manifesten la part racional de l’ésser humà. El seu objectiu son les coses necessàries, allò que no pot ser d’una altra manera, com per exemple que dos més dos fan quatre.
Aristòtil en distingeix 3 tipus:
Funció contemplativa: (prudència) dona la possibilitat d’idear objectes i ajuda a saber triar bé els nostres actes.
Funció pràctica: fa referència a allò que és canviant en la vida.
Funció productiva: desenvolupa la possibilitat de crear objectes.
La unió de la ciència i la intel·ligència és la saviesa, que s’ocupa de les virtuts immutables que estan per sobre de l’home.
La política és la mes fonamental de totes les ciències perquè les conté totes, i serveix per construir de la millor manera una vida humana. A més la política és fonamental ja que l’home és un animal polític, que necessita conviure.
Per Aristòtil l’estat és l’espai adequat en el qual l’home delibera i tria. En l’organització aristotèlica de l’estat hi ha tres idees fonamentals:
- L’harmonia dels ciutadans, res en l’estat ha d’erigir-se per principis egoistes.
- L’autarquia ( independència i autosuficiència de les polis )
- L’educació i la idea de cultura com a fonament de la societat
